![]() |
-------- MATÍ --------Límits de l'impossible cultural, o l'horitzó que recula. Idees-força i el pathos creador Pere Salabert |
Col·loquis, actuacions, jornades de treball, bibliografia i comentaris sobre l'estètica i la teoria de l'art.
14 de juny 2013
Post-Jornada: "Arts Extremes. Lògica dels límits"
5 de juny 2013
Presentació del llibre: Teoría de la creación en el arte, de Pere Salabert (II)
![]() |
| Joan Sureda, Alfonso Levy, Pere Salabert i Arnau Puig |
![]() |
| Joan Sureda i Alfonso Levy |
La conclusión lógica, cuyo principio quiso Leonardo para su pintura, es que para ver alguna cosa siempre es necesaria alguna sombra. En efecto, la claridad o la transparencia facilitan la visión, pero al margen del objeto, que así pasa desapercibido. Las cosas claras no son necesariamente distintas. Aquello que "rinde" visualmente en la tansparencia siempre es el detrás del objeto."
"El concepte de la creació és confús, no s'explica per sí sol. Va de la mà d'un altre concepte: la naturalesa, tampoc no gaire clar."
"La Capella Turkana, imatge que il·lustra la portada, és molt representativa de tot el llibre"
(Pere Salabert)
|
![]() |
| Joan Sureda, Alfonso Levy i Pere Salabert |
Sobre la inspiración: "hay cosas que no dependen de nuestra voluntad consciente (...) Por mucha voluntad que tengas, a veces no sucede."
"Todo el libro es una galería de arte interdisciplinar."
![]() |
| Joan Sureda, Alfonso Levy i Pere Salabert |
![]() |
| Pere Salabert i Arnau Puig |
"Com l'sfumato de Leonardo, és i no és."
![]() |
| Pere Salabert i Arnau Puig
"En síntesis, he relacionado a Sófocles callado en el Infierno con la indiferencia de la belleza según Duchamp. (...) Ahora la pregunta es: ¿de qué he hablado, en suma? De intervalos, de lugares mediadores para el sentido. ¿El objetivo de este recorrido? Detectar en un ámbito intercalar una actividad que distinguimos de la más común con el nombre de creación artística."
(Teoría de la creación en el arte, p. 29)
Joan Sureda, Alfonso Levy, Pere Salabert i Arnau Puig
PRESENTACIÓ A TARRAGONAEl passat 19 d'abril a les 19 hores la presentació va tenir lloc a Tarragona, a l'Auditori del Museu d'Art Modern de la Diputació, amb la participació de l'autor, Rosa Ricomà (directora del Museu), el Dr. Antonio Salcedo (professor de la Universitat Rovira i Virgili), el filòleg i poeta Alfonso Levy i l'escultor Rufino Mesa.
Alfonso Levy, Pere Salabert, Rosa Ricomà, Antonio Salcedo i Rufino Mesa
Alfonso Levy i Pere Salabert
Alfonso Levy, Pere Salabert, Rosa Ricomà i Antonio Salcedo
Pere Salabert, Rosa Ricomà i Antonio Salcedo
Rufino Mesa
Rosa Ricomà i Antonio Salcedo
|
24 de maig 2013
Presentació del llibre: Teoría de la creación en el arte, de Pere Salabert
16 d’abr. 2013
Jornada de treball. Seminari-Col·loqui
ARTS EXTREMES. LÒGICA DELS LÍMITS
LLOC
10 de set. 2012
Jornada de treball
Accionisme. Els signes del malestar
La inquietud a la base de l'art d'acció com a teràpia i sedació
LLOC
No importa que encara avui la Conferència Episcopal no cregui necessària cap explicació quan reuneix en un tot indivisible les tres institucions-concepte que són la Societat, el Matrimoni (hetero) i la Democràcia. L'església pensa que essent permanent com és, la Veritat es justifica per una evidència que neix en la llum de la Bellesa eterna. És clar que es tracta d'una petició de principi o d'argumentació a l'estil Pot pourri (olla barrejada). Ara que la Veritat ha caigut feta miques mentre la dictadura de la Bellesa clàssica s'acabava; ara que s'ha esgotat aquell refinament del gust estètic que havia imposat un recolliment lligat a l'admirada beatitud enfront de l'«ideal» notificat per la bella forma; ara, l'ACCIONISME és en el terreny de l'expressió una modalitat artística d'aiguabarreig, atès que aplega en una mateixa via algunes de les experiències més extenuades per l'avantguarda i un teatre la lenta descomposició del qual ens ha posat en disposició de valorar els antics ritualismes recreats per la lliure improvisació. Iniciat durant els anys 60' amb el body-art i altres recursos d'acció contraris a aquella conceptuació de l'art com una activitat espiritual productora d'obres que són objecte d'una contemplació «desinteressada», i alhora negociables pel seu valor de canvi, l'ACCIONISME travessa i trenca aquesta tradició i juga amb l'efectivitat i la crua immediatesa del cos humà, segons un obrar tan manipulador com exhibicionista —narcissisme trist, potser angoixat, però cínic en la seva arrel— que s'aplica a ell mateix: cossos forçats, carnalment operats, sexualment treballats, ferits, ensangonats, baldats.
Què s'expressa en tot això? Quina necessitat hi ha en el seu origen? La urgència d'imposar-se amb el seu verisme tot contrariant una societat que pensava assegurar la pròpia continuïtat amb una ideologia repressora exercida sobre la carn, la lliure sexualitat, tot i ser el sexe una de les necessitats més peremptòries per a la vida. Si un propòsit de l'ACCIONISME apunta a la lliure expressió dels cossos que lluny de representar(se) es manifesten ben presents —manipulables, oberts al plaer i al dolor, que s'imposen amb el gaudi d'una sexualitat compartida, sigui homo o hetero, però sense lligams—, això és perquè la tradició occidental s'ha construït sobre la negació de la vida mitjançant la repressió de la lliure sexualitat. Ni presència ni representació, o les dues alhora. En la inacabable varietat de les seves manifestacions, sigui a Europa, Amèrica o Àsia, des del Butô japonès dels anys 60´al Pornoterrorisme d'aquí i ara mateix, l'ACCIONISME també ens ensenya com n'és de benèfic l'art en general —i el d'acció en particular— a causa de la força que l'artista rep d'aquesta immediació: el cos que actua tot actuant-se.
4 de març 2010
Post-presentació del llibre "El cuerpo es el sueño de la razón"
York University, a Toronto (Canadà). Dept. of Hispanic Studies
26 de nov. 2009
Reseña «El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida», por Assumpta Rosés

Pere Salabert, El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida. Marcel·lí Antúnez Roca: cara y contracara, Cendeac (Centro de documentación y estudios avanzados de arte contemporáneo), Murcia, 2009.
«No està entre les obligacions de l'artista entrar en el pla d'un clar raciocini, menys encara, pretendre la veritat... l'artista és qui, contra l'opinió general d'una direcció necessària per la vida, va en una altra direcció amb un objectiu diferent... El salt de l'estètica és passar de tenir per objectiu principal la bellesa a tractar allò revulsiu... amb el somni de la memòria, s'obren els soterranis de la realitat.»
Afirmacions com aquestes ens posen en la drecera per conèixer el pensament de Pere Salabert, un altre tarragoní una mica oblidat, tot i que a final dels setanta va impulsar aquí importants actuacions culturals. Professor, savi d'ampli espectre, home sorprenent per les seves idees sobre art i cultura, que canta clares les opinions, sense contemporitzar. En els seus llibres acostuma a eludir els territoris acadèmics o més «nobles» de les Belles Arts i sondeja els temes situats en els marges o en les cruïlles més confuses. S'ha ocupat de conceptes com ara: light, kitsch, pintura anèmica, abjecció, amor i imaginació, semiòtica de l'excrement, suculència carnal, fronteres de la cultura, desordre planificat, excentricitat o llenguatges parasitaris.
Atret per la interpretació psicoanalítica, clava l'atenció en la ment creadora, entre la consciència i la intuïció, el somni i la vetlla. Sobre l'art contemporani, manifesta la dificultat de jutjar-lo des del present, per això proposa fer-ne interpretacions obertes. Segons ens diu, s'acosta als temes de puntetes, amb poques descripcions, poca documentació i pocs judicis amb pretensions d'objectivitat. Actua amb reflexió, mirada de reüll i transversal, des de la intersecció de l'estètica filosòfica.
El seu darrer llibre és un assaig que pren per camp d'operacions principal la producció de Marcel·lí Antúnez. Un llibre dens de 700 pàgines, generosament il·lustrat amb imatges a color, la majoria d'obres i accions de Marcel·lí, excepte en alguns apartats en què parla de referents culturals i de representacions històriques dels conceptes que tracta: la serp, la vida, l'ànima, la libido, la mitologia, la regulació vers l’espontaneïtat, la naturalesa, les màquines, el cos, els somnis i la mort. Incideix, com ja ha fet en altres llibres, en allò tràgic, sinistre o putrefacte com a categoria estètica contemporània. No m'oblidaré de dir que també tracta d'art, d'obres i accions; d'arts visuals, escèniques, teatre i literatura. I fa reflexions filosòfiques o d'estètica, que per alguna cosa són la seva especialitat acadèmica.
Un llibre gruixut de tal temàtica pot fer certa aprensió, té tots els números de ser un feixuc estudi teòric, molt intel·lectual, dur de llegir. Cal dir que no en va Pere Salabert ha escrit i llegit molts llibres. Domina el llenguatge i aconsegueix ser clar i àgil. Explica coses complexes de manera simple i adopta recursos que els seus alumnes coneixen bé: sorpresa, provocacions, sentències que a primera lectura poden semblar disbarats i que després posa a lloc amb arguments i matisos. De totes maneres no deixa de ser un assaig llarg, complex, que demana tenir molts conceptes actius al pensament per lligar-los i seguir les reflexions.
Facilita la lectura el fet que ha dividit el text en capítols i apartats breus, com uns versicles, cadascun amb el seu títol, a la manera dels grans llibres clàssics. Això permet llegir-lo a fragments, si un vol. Crec que no passa res si se salta d'una part a l'altra, si es va endavant i enrere. Finalment es lliguen caps i s'elabora una visió global. No és un llibre que calgui tenir sencer a la memòria. Ni cal que totes les parts ens interessin per igual.
L'atenció per l'artista singular que és Marcel·lí Antúnez és fàcil d'explicar. Tant ell com Pere Salabert provenen de o estan implicats en el teatre. Antúnez és un autor pluridisciplinar que conjuga teatre, plàstica, cinema, dibuix i l'acció del propi cos, per expressar la vida, la memòria i l'inconscient. Sempre al límit de les «conveniències». En la nostra societat petita, petit burgesa, provinciana, moralista, no és fàcil que es reconegui un treball semblant. L'entramat de la cultura mira de reüll un artista descarat, carnisser, carnal, com també l'obra exposada amb el realisme de l'acció directa i la màgia dels mitjans audiovisuals i cibernètics.
No hi ha paisatges exteriors als ulls ni aliens als sentits. Aquesta premissa uneix dos creadors, l'escriptor i l'artista, exploradors amb objectius afins que Salabert resumeix: «Entre somniar la vida i viure els somnis, hi ha una tercera via: compartir el somni. Aquesta és la tasca de l'artista.»
Ver también la reseña de Pilar Parcerisas en el Suplement de Cultura del Diari Avui, publicado
el 22 de octubre de 2009.
10 d’oct. 2009
Presentació del llibre: El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida
Enza AppianiPresidenta d'Invenció Psicoanalítica, Associació-Escola de Psicoanàlisi.
Marcel.lí Antúnez Roca
Artista
Yaiza Hernández
Directora adjunta del CENDEAC (Centro de Documentación y Estudios Avanzados de Arte Contemporáneo).
Pilar Parcerisas
Presidenta de l'ACCA (Associació Catalana de Crítics d'Art).
Pere Salabert
Catedràtic d'Estètica y Teoría de les Arts, Universitat de Barcelona.
Modera: Laia Manonelles
Professora associada, Universitat de Barcelona.
Dia 15 d'Octubre 2009, a les 18:30 hores
CCCB, Montalegre, 5 — Aula 1.
20 de jul. 2009
Pere Salabert: El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida
El cuerpo es el sueño de la razón está integrado por tres apuestas diferentes y no obstante encadenadas. Una, en tanto que la reflexión avanza y el contenido del libro se desliza para afirmarse en la intersección de la estética filosófica con una crítica de arte que analiza sin juzgar. Otra, cuando ante una pluralidad de artistas con obra avalada por la tradición y el gusto, se impone uno solo, Marcel.lí Antúnez, con una obstinación productora que resuelve lo diverso en universo: contaminación múltiple o fusión, hibridación o «citacionismo», transversalidad. La tercera, cuando de las principales vías que concurren en la estética ―fenomenología, semiótica, psicoanálisis― prevalece esta última por su atención a la mente creadora en un entredós de ardua definición: anclaje entre el adentro y el afuera, frontera del sueño con la vigilia.
Entre el ut pictura de Horacio y la «correspondencia» de Souriau, salvado el platonismo de Winckelmann o la especulación formal de Lessing, el idealismo de Hegel o de Schopenhauer, no nos incumbe tanto la aptitud del arte a ingresar en un sistema, como el último tramo de su ruta histórica: un «más allá» donde la tradicional diversidad de géneros acaba por confundirse. Teatro y para-teatro con accionismo, body art y el cuerpo dilatado, computacional o hiper-protésico, escultura de cachos carnales, cine-animación y arte comportamental (behaviour art) o antropológico ―palpación y besuqueo, danza orgiástica con manducación totémica en torno a un macho paridor―; y la cibernética, la acción-interacción, conciertos o danzas de robots, performances-conferencia, el dripping o una lógica de tachaduras por inmersión, rociado o chapoteo. Incrementado, todo esto, por las interficies mecatrónicas: exoesqueleto o dreskeleton, autómatas o títeres robotizados, dispositivos para el hurto con defraudación de imagen personal… Sistematurgia, en fin, o dramaturgia de sistemas. Lejos del tópico escenario tecnificado, la multiplicidad tecno-morfológica se fusiona aquí en una escena tan exclusiva que lleva a una parte de la crítica a refugiarse en el silencio o a narrar los hechos: examinar y describir, documentar y clasificar, conservar para la Historia. Temerosa ante lo falso, evita hipótesis, sortea especulaciones. «La verdad y nada más que la verdad», parece decirse. No concibe que la verdad sea un objetivo por alcanzar, que se construya mediante incertidumbres, y que lejos de ser el lenguaje para ella un simple medio, sea su principal substancia.
De ahí que la escritura en El cuerpo es el sueño de la razón aprenda de la Pantera Rosa su manera de aproximarse a lo que se ha dado antes ella misma por objeto. De puntillas pero segura, describe poco, apenas documenta, no emite juicios con pretensiones de objetividad. ― ¿Con qué criterio enjuiciaría el arte del presente? Acecha a distancia su objetivo o mira hacia otro lado como desatendiendo a la presa, para invertir a continuación en la palabra afectos y vislumbres, expectativas y turbaciones, de donde brotará una interpretación abierta. Está dicho: ni pintura, ni escultura, ni cine ni teatro, y menos aún arquitectura, Antúnez cruza los géneros con su trabajo, los sobrevuela transversal a todos ellos, para invertir su experiencia en derivaciones singulares con el plus de la tecnología. ¿Propósito final de este libro? Tiene doble cara. Por una parte la complejidad de su objeto y lo que se refleja en él de los procesos mentales de su autor; por otra, aquietar un deseo crítico que se satisface de medir la propia corpulencia con un registro creador tan escurridizo que aún hoy parece reacio a argumentos reductores.





































































