Col·loqui: La insegura fascinació de les imatges

Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la

Centre d'Art Santa Mònica

Dissabte dia 26 de nov. 2005

Direcció: Pere Salabert

Comitè:
Anna Guasch Imma Socias Joan Sureda

Secretaria:
Tania Alba: alba@ub.edu

L'objetiu de l'art medieval era la Divinitat devers la qual els signes s’afanyaven volant com les ànimes platòniques a la cerca de les essències. Aquest afany definia el poder evocador de les representacions, la seva significació cap a un més enllà que tot ho tenia d'inefable. A partir de la Il·lustració, amb el romanticisme i la seva derivació moderna, l'art llisca vers la Naturalesa. Per això la genialitat de l'artista rau en el propi origen —el genius permet l'ingenium, diu Kant—, i la validesa de la seva obra en allò que té de naturalesa, d'original. Només la cua de la modernitat, i sobretot la seva disseminació postmoderna, s'adona d'una veritat que ja era massa evident, aquesta: la cultura humana, sigui o no artística, té com a referència la pròpia cultura, circularment. No hi ha representació, imatge —sigui mental, visual o literària—, que no tingui origen en una altra representació, en alguna imatge, o en un «programa» mental anterior. I això és tan vàlid per al mestre de Taüll com per Dante, Leonardo, Shakespeare o Robert Wilson. L'estructuralisme, passat per Kant i Schopenhauer, això ho tenia clar, així que les seves derivacions post n’han pogut treure conseqüències en adonar-se que tot producte cultural té un rerafons, un background fet d’imatges, hàbits, estructures mentals, etc. La cultura produeix cultura, l'art dóna pas a l'art, i les imatges vida a més imatges.
El 1957, Barthes parlava d'un langage-objet (operativament, no és que hi hagués de creure), un concepte de la semiòtica europea que es feia gran. Era aquella construcció significant que tenia per referent directe el món natural, sense mediacions. Però a aquest món «natural» exterior als llenguatges que el tenen com a primer —si no únic— objectiu, de seguida ve Derrida i li perd el respecte afirmant que no hi ha «hors texte». Ni pensar en l'exterioritat, en un extramurs del llenguatge. Hom buscarà la inimatge rera la imatge, mai la no-imatge. O l'exterioritat dels textos és inexistent o, si existeix, no en tenim notícia. No n'hi ha prou dient que s'ha acabat la metafísica. Fins i tot la física —entesa com estudi de la natura (physis)— seria una de les cares de la lingüística, que ja no tindria com a únic objectiu un llenguatge natural… «Natural» és qualsevol producte de l'activitat humana que es manté actiu i vàlid al llarg del temps i a través de les generacions, cada una de les quals li imposa variacions en fer-se'n càrrec… I això ja és la posterioritat d’allò modern, és la deriva postmoderna en prendre consciència que no hi ha una realitat extralingüística a la qual poder accedir. Així que sempre tenim entre mans, vulguis que no, les formes de significació.
Les tradicionals Belles Arts o el cos humà com a work in process de certes tendències, l'afany identitari que encaixa personalitzacions en sèrie, el teatre en l'edifici teatral o al carrer, l'arquitectura en ciutats-aparador, la moda o l'art comportamental, i el cinema, la TV, la xarxa internet com un «món a mà», etc., fins i tot la pansida retòrica dels media i el discurs polític de semàntica dèbil, tot això és el nostre hàbitat més «natural», el nostre món… ¿De la naturalesa? El llenguatge ¿Del món? El discurs. Enfront de les representacions que moblen un 100% de la nostra vida, ¿com separar l'actitud crítica de la recepció neutra, inconscient o intel·lectualment abúlica, per part dels administrats-consumidors? Com mantenir el sentit crític que era el pharmakon platònic —la vacuna, diríem avui—, en l’actual guirigall d’imatges, inevitables com són? Més ben dit: ¿existeix el «sentit crític», aquesta capacitat de veure no ja darrera sinó entre les representacions, evitant així el mareig platònic enfront dels simulacres?
De bon començament definir la imatge, potser fer-ne una tipologia d'urgència. Mirar, admirar, miratge, imatge. I representar, evocar, suggerir, fascinar… Després, les preguntes de detall. Això és el Col.loqui. Pere Salabert.

__ __ __

El objetivo del arte medieval era la Divinidad hacia la cual los signos se apresuraban volando como las almas platónicas en busca de las esencias. Este afán definía el poder evocador de las representaciones, su significación hacia un más allá que todo lo tenía de inefable. A partir de la Ilustración, con el romanticismo y su derivación moderna, el arte se desliza hacia la Naturaleza. Por eso la genialidad del artista se encuentra en su propio origen —el genius permite el ingenium, dice Kant—, y la validez de su obra en lo que tiene de naturaleza, de original. Tan solo la cola de la modernidad, y sobre todo su diseminación postmoderna, repara en una verdad que ya era demasiado evidente, esta: la cultura humana, sea o no artística, tiene como referencia la propia cultura, circularmente. No hay representación, imagen —sea mental, visual o literaria—, que no tenga origen en otra representación, en alguna imagen, o en un «programa» mental anterior. Y esto es tan válido para el maestro de Taüll como para Dante, Leonardo, Shakespeare o Robert Wilson. El estructuralismo, pasado por Kant y Schopenhauer, tenía esto claro, así que sus derivaciones post han podido sacarle consecuencias al advertir que todo producto cultural tiene un trasfondo, un background hecho de imágenes, hábitos, estructuras mentales, etc. La cultura produce cultura, el arte da paso al arte, y las imágenes vida a más imágenes.
En 1957 Barthes hablaba de un langage-objet (operativamente, no es que debiera creer en él), un concepto de la semiótica europea que estaba madurando. Era aquella construcción significante que tenía por referente el mundo natural, sin mediaciones. Pero a este mundo «natural» exterior a los lenguajes que lo tienen como primer —y tal vez único— objetivo, viene Derrida y le pierde el respeto afirmando que no hay «hors texte». Ni pensar en la exterioridad, en un extramuros del lenguaje. Se buscará la inimagen tras la imagen, nunca la no-imagen. O la exterioridad de los textos es inexistente, o, de existir, no hay de ella noticia alguna. No basta con decir que se ha acabado la metafísica. Incluso la física —entendida como el estudio de la naturaleza (physis)— sería una de las caras de la lingüística, que ya no tendría como único objetivo un lenguaje natural… «Natural» es cualquier producto de la actividad humana que se mantiene activo y válido a lo largo del tiempo y a través de las generaciones, cada una de las cuales, al asumirlo, le impone variaciones… Y esto ya es la posterioridad de lo moderno, es la deriva postmoderna al tomar conciencia de que no hay una realidad extralingüística a la que podamos acceder. Así que siempre tenemos entre manos, lo queramos o no, las formas de significación.
Las tradicionales Bellas Artes o el cuerpo humano como work in process de ciertas tendencias, el afán identitario que encaja personalizaciones en serie, el teatro en el edificio teatral o en la calle, la arquitectura en ciudades-escaparate, la moda o el arte comportamental, el cine, la TV, la red internet como un «mundo a mano», etc., incluso la marchita retórica de los media y el discurso político de semántica débil, todo esto es nuestro hábitat más «natural», nuestro mundo… ¿De la naturaleza? El lenguaje ¿Del mundo? El discurso. Ante las representaciones que amueblan un 100% de nuestra vida, ¿cómo separar la actitud crítica de la recepción neutra, inconsciente o intelectualmente abúlica, por parte de los administrados-consumidores? ¿Cómo mantener el sentido crítico que era el pharmakon platónico —la vacuna, diríamos hoy—, en la actual algarabía de imágenes, inevitables como son? Mejor dicho: ¿existe el «sentido crítico», esa capacidad de ver no ya detrás sino entre las representaciones, evitando así el vahído platónico ante los simulacros? Para empezar, definamos la imagen, hagamos tal vez una tipología de urgencia. Mirar, admirar, ilusión visual... imagen. Y, por ahí, representar, evocar, sugerir, fascinar… Después, las preguntas de detalle. Esto es el Coloquio. Pere Salabert (trad. de T. Alba).

Cliqueu sobre les imatges per engrandir-les

Programa

——————— MATÍ ————————

—— 9:30 - 10:00

Pere Salabert : «Imatges : mirar, admirar i quedar-se fascinat».

—— 10:00 - 10:30 ( a 10:45 colloqui )

Joan Sureda : «Una certa codificació de la imatge artística».

—— 10:45 - 11:15 ( fins a 11:30 colloqui )

Juan José Lahuerta : «Cuadros de una exposición».

——15 mins. Pausa

—— 11:45 - 12:15 ( a 12:30 colloqui )

Manuel Delgado : «El martiri de les imatges. Iconoclàstia i violència sacrílega a l'Espanya contemporània».

—— 12:30 - 13:45 Taula rodona-diàleg

Joan Sureda : «La imatge de la imatge».

Juan José Lahuerta : «El museo vacío».

Isabel Valverde : «Iconofilia e iconofobia, las imágenes en la Revolución Francesa».

——14:00 - 16:00 Dinar

——————— TARDA ————————

—— 16:00 - 17:15 Taula rodona-diàleg

Anna Guasch : «Visualitat i construcció d'imaginaris socials».

Elsa Plaza : «La feminitat com a representació».

Manuel Delgado : «La identitat: imatge o miratge?»

——15 mins. Pausa

—— 17:30 - 18:00 ( a 18:15 colloqui )

Imma Socias : «El burdell filosòfic (Picasso, Rembrandt). Transversalitat històrica».

——18:15 - 19:30 Taula rodona-diàleg

Tania Alba: «La il·lusió de la imatge. “La dona del quadre” de Fritz Lang».

Joaquin Barriendos: «El exotismo radical domesticado. Imágens de alteridad» .

Laia Manonelles: «La imatge identitària: l’ésser per als altres (sant Genet-Sartre)».

—— 19:30 - 19:45 / 20:00

Isabel Valverde : «Recapitulació» del Col·loqui».

Pere Salabert : Cloenda

Aquest col·loqui és una extensió del Pla de doctorat "Història, teoria i crítica de les arts", del Dept. d'Història de l'Art de la U.B.