Presentació del llibre: Teoría de la creación en el arte, de Pere Salabert (II)

El 4 de juny de 2013 va tenir lloc la presentació del darrer llibre de Pere Salabert, Teoría de la creación en el arte, a la llibreria La Central del Raval.

Joan Sureda, Alfonso Levy, Pere Salabert i Arnau Puig

 "És difícil trobar un pensament sòlid dedicat a la teoria de l'art i l'estètica (... ) En la seva fluïdesa, el llibre de Salabert és un joc entre la claredat i la foscor"

(Joan Sureda)

Joan Sureda i Alfonso Levy

"Mostrar y ocultar, atraer y rechazar, tiene que ver con la claridad de las cosas que no podemos distinguir; alude a la transparencia... de aquellas cosas que reenvían la mirada a su lugar de procedencia. Es el sentido de la conversaicón de Pío Baroja y Azorín en una librería de Bayona según cuenta Ortega (...). Baroja le dice a Azorín de un artículo suyo que es tan comprensible que no ha logrado entenderlo, con lo que Azorín se muestra inquieto ante la aparente contradicción. Y Baroja concede que, si bien las ideas en el artículo están claramente expuestas, esta misma claridad contribuye a ocultarlas; en fin que están tan a la vista que no se ven. Se ve la claridad, lo que no se ve son las cosas.
La conclusión lógica, cuyo principio quiso Leonardo para su pintura, es que para ver alguna cosa siempre es necesaria alguna sombra. En efecto, la claridad o la transparencia facilitan la visión, pero al margen del objeto, que así pasa desapercibido. Las cosas claras no son necesariamente distintas. Aquello que "rinde" visualmente en la tansparencia siempre es el detrás del objeto."

(Teoría de la creación en el arte, p. 200)

Alfonso Levy i Pere Salabert

"El concepte de la creació és confús, no s'explica per sí sol. Va de la mà d'un altre concepte: la naturalesa, tampoc no gaire clar."

"La Capella Turkana, imatge que il·lustra la portada, és molt representativa de tot el llibre"

(Pere Salabert)

Pere Salabert i Arnau Puig

"En un trabajo como Capilla Turkana (2003), una gran roca de granito negro de varias toneladas de peso permanece intacta y a la reserva en el centro de su funda protectora, tal vez un útero reparador; en suma: un edificio de piedra y cemento en función de "capilla" o camarín, quizá mejor de templo. (...) Lo primero que percibe el visitante cuando franquea la reducida entrada antes de entrever la imponente mole en la oscuridad, es un vago olor a tierra y humedad instándole a tantear la dura y tosca superficie de una sombra (...), una sombra que recela inexplicable, arcana, como suspendida del mundo exterior por un débil rayo de luz solar proyectado sobre ella desde una abertura en la pared. (...)

Con razón se siente sobrecogido el visitante, amedrentado incluso, por la masa que tendrá que reodear por el estrecho deambulatorio que la separa de la pared encargada de ocultarla. Acabamos de verlo. Capilla Turkana procede de una acción contraria a la que requiere el arte heideggeriano que, concebido por su autor, se justifica con ese traer la Tierra al mundo, o la oscuridad de la noche a la luz diurna." 

(Teoría de la creación en el arte, pp. 212-214)

Joan Sureda, Alfonso Levy i Pere Salabert

"En el libro hay algo germinativo: partiendo del propio discurso tiene la capacidad de despertar en el otro, el lector, germinaciones que éste no conocía de sí mismo. Hay espacio para ese diálogo."
Sobre la inspiración: "hay cosas que no dependen de nuestra voluntad consciente (...) Por mucha voluntad que tengas, a veces no sucede."
"Todo el libro es una galería de arte interdisciplinar."

(Alfonso Levy) 

Joan Sureda, Alfonso Levy i Pere Salabert

"Bosquejar en pocas líneas una "historia de la inspiración" no es mi propósito. Resultaría más llamativo que según la mayoría de enfoques teóricos -por no decir todos- la raíz activa de su talento nunca se le presenta al artista con claridad. A mitad del pasado siglo, el propio Spencer distinguía en la creación artística una parte natural y otra nada menos que sobrenatural. Quizá hable en su favor que desdeñara esta última para conceder mayor verosimilitud a  la primera, en que veía, en primer lugar, la derivación de un "agregado de condiciones" procedente de "largas series de complejas influencias productoras de la raza en cuyo seno él [el artista] aparece", y, segundo, el peso o influencia "del estado social a que tal raza haya llegado" (...) Incluso en las mejores y más naturales condiciones, el creador no habla enteramente por su propia cuenta. Y si cree hacerlo, es porque ignora que una parte de dicha cuenta se oculta tras el escenario, anda por los rincones de la oscurdidad, rehusando la explicación. Siempre hay "algo" que actúa o habla en su lugar, como si él, el artista, estuviera ausente."

(Teoría de la creación en el arte, p. 127) 

Pere Salabert i Arnau Puig

"Una característica dels bons llibres és que tinguin referències a les quals no puguis fer res més sinó anar-hi."
"Com l'sfumato de Leonardo, és i no és."

(Arnau Puig)

Pere Salabert i Arnau Puig

"En síntesis, he relacionado a Sófocles callado en el Infierno con la indiferencia de la belleza según Duchamp. (...) Ahora la pregunta es: ¿de qué he hablado, en suma? De intervalos, de lugares mediadores para el sentido. ¿El objetivo de este recorrido? Detectar en un ámbito intercalar una actividad que distinguimos de la más común con el nombre de creación artística."

(Teoría de la creación en el arte, p. 29)

Joan Sureda, Alfonso Levy, Pere Salabert i Arnau Puig

PRESENTACIÓ A TARRAGONA

El passat 19 d'abril a les 19 hores la presentació va tenir lloc a Tarragona, a l'Auditori del Museu d'Art Modern de la Diputació, amb la participació de l'autor, Rosa Ricomà (directora del Museu), el Dr. Antonio Salcedo (professor de la Universitat Rovira i Virgili), el filòleg i poeta Alfonso Levy i l'escultor Rufino Mesa.

Alfonso Levy, Pere Salabert, Rosa Ricomà, Antonio Salcedo i Rufino Mesa

Alfonso Levy i Pere Salabert

Alfonso Levy, Pere Salabert, Rosa Ricomà i Antonio Salcedo

Pere Salabert, Rosa Ricomà i Antonio Salcedo

Rufino Mesa

Rosa Ricomà i Antonio Salcedo

Presentació del llibre: Teoría de la creación en el arte, de Pere Salabert

Dia 4 de juny 2013, a les 19 hores

La Central del Raval (Elisabets, 6 / 08002 BARCELONA)

“... el presente libro emprende una exploración de los obstáculos que surgen cuando queremos entender qué se esconde tras el concepto al que alude el título, en qué consiste la creación, la creatividad, una competencia que, siendo confusa por definición, tienen algunos individuos en usufructo con actos que dan origen a formas inesperadas, objetos sorprendentes por singulares, productos que se revelan valiosos gracias al beneficio que procuran en cualquiera de estos órdenes, sea estético, ético o cognitivo.”

“Sea como sea, la creación, ese concepto de largo uso, nos ha llegado cargado ya de prejuicios antes de estallar en mil pedazos e interesar a sectores tan ajenos a su original sentido como el Mercado, o, si se prefiere, el marketing.”

“Si admitimos para la Naturaleza una imaginación de la materia inagotable por su capacidad de inventar y renovarse, será de justicia que la filosofía y el pensamiento estético, con la psicología, la teoría psicoanalítica o la neurología, hallen también en quienes inventan, crean o descubren una particular “naturaleza” capaz de tornar cuerpo en cada uno de sus trabajos. Es claro que sostener esto así, sin más, nos autorizaría a decir que Thomas A. Edison, inventor del fonógrafo, la lámpara de incandescencia, un rudimentario cinematógrafo y tantas otras cosas, es comparable a Arthur Evans, descubridor de la ciudad cretense de Cnossos. Lo que a su vez nos llevaría a opinar que ambos merecen hermanarse con Leonardo da Vinci, creador e inventor, músico y humorista, anatomista, estudioso del vuelo de los pájaros y los fluidos, arquitecto e ingeniero además de artista”.

Pere Salabert es catedrático de Estética y Teoría del arte en la Universidad de Barcelona. Autor de numerosos libros y artículos, es profesor invitado y conferenciante en diversas universidades extranjeras.

Miembro de AICA (Association Internationale des Critiques d'Art), ha practicado la crítica de arte en publicaciones de Barcelona y Madrid. De 1983 a 2002 dirigió la revista especializada D'ART de la Universidad de Barcelona, y hasta 2004 su nueva versión MATERIA.

Actualmente dirige GREGA/1, una investigación de estética general y antropológica relativa al arte de los cuerpos en acción.

Arnau Puig (Catedràtic d'Estètica, UPC)

Joan Sureda (Catedràtic d'Història de l'Art, UB)

Alfonso Levy (Filòleg, poeta i periodista)

Pere Salabert (Catedràtic d'Estètica i Teoria de les Arts, UB)

(link a l'esdeveniment)

Jornada de treball. Seminari-Col·loqui

ARTS EXTREMES. LÒGICA DELS LÍMITS

GREGA

Institut del Teatre - Universitat de Barcelona

LLOC

Facultat de Geografia i Història - Universitat de Barceloa

Divendres dia 3 de maig 2013

Carrer Montalegre, 6, 4rt pis

SALA GRAN

cliqueu sobre les imatges per engrandir-les

Jornada de treball

 Accionisme. Els signes del malestar

La inquietud a la base de l'art d'acció com a teràpia i sedació 

GREGA

Institut del Teatre - Universitat de Barcelona

LLOC

Arts Santa Mònica - Auditori

Dissabte dia 20 d'Octubre 2012
Matí, d'11:00 a 14:00, tarda de 16:00 a 20:00

cliqueu sobre les imatges per engrandir-les

GREGA, Grup de recerca en Estètica General i Antropològica, integrat per professors de la Universitat de Barcelona i l'Institut del Teatre, dedica aquesta jornada a l'exposició d'un cert nombre de punts de vista relacionats amb l'ACCIONISME, o art d'acció, i la seva vinculació amb el malestar, individual o col·lectiu. No és endebades que això inclou diversos artistes l'actitud dels quals ens durà, per la seva heterogeneïtat, a reflexionar sobre la utilitat, i, conseqüentment, el valor de l'art —el de l'acció en particular: body-art, performance, teatralitat—, enfront de l'equilibri personal d'aquells que s'hi consagren perquè el cultiven o en gaudeixen.
No importa que encara avui la Conferència Episcopal no cregui necessària cap explicació quan reuneix en un tot indivisible les tres institucions-concepte que són la Societat, el Matrimoni (hetero) i la Democràcia. L'església pensa que essent permanent com és, la Veritat es justifica per una evidència que neix en la llum de la Bellesa eterna. És clar que es tracta d'una petició de principi o d'argumentació a l'estil Pot pourri (olla barrejada). Ara que la Veritat ha caigut feta miques mentre la dictadura de la Bellesa clàssica s'acabava; ara que s'ha esgotat aquell refinament del gust estètic que havia imposat un recolliment lligat a l'admirada beatitud enfront de l'«ideal» notificat per la bella forma; ara, l'ACCIONISME és en el terreny de l'expressió una modalitat artística d'aiguabarreig, atès que aplega en una mateixa via algunes de les experiències més extenuades per l'avantguarda i un teatre la lenta descomposició del qual ens ha posat en disposició de valorar els antics ritualismes recreats per la lliure improvisació. Iniciat durant els anys 60' amb el body-art i altres recursos d'acció contraris a aquella conceptuació de l'art com una activitat espiritual productora d'obres que són objecte d'una contemplació «desinteressada», i alhora negociables pel seu valor de canvi, l'ACCIONISME travessa i trenca aquesta tradició i juga amb l'efectivitat i la crua immediatesa del cos humà, segons un obrar tan manipulador com exhibicionista —narcissisme trist, potser angoixat, però cínic en la seva arrel— que s'aplica a ell mateix: cossos forçats, carnalment operats, sexualment treballats, ferits, ensangonats, baldats.
Què s'expressa en tot això? Quina necessitat hi ha en el seu origen? La urgència d'imposar-se amb el seu verisme tot contrariant una societat que pensava assegurar la pròpia continuïtat amb una ideologia repressora exercida sobre la carn, la lliure sexualitat, tot i ser el sexe una de les necessitats més peremptòries per a la vida. Si un propòsit de l'ACCIONISME apunta a la lliure expressió dels cossos que lluny de representar(se) es manifesten ben presents —manipulables, oberts al plaer i al dolor, que s'imposen amb el gaudi d'una sexualitat compartida, sigui homo o hetero, però sense lligams—, això és perquè la tradició occidental s'ha construït sobre la negació de la vida mitjançant la repressió de la lliure sexualitat. Ni presència ni representació, o les dues alhora. En la inacabable varietat de les seves manifestacions, sigui a Europa, Amèrica o Àsia, des del Butô japonès dels anys 60´al Pornoterrorisme d'aquí i ara mateix, l'ACCIONISME també ens ensenya com n'és de benèfic l'art en general —i el d'acció en particular— a causa de la força que l'artista rep d'aquesta immediació: el cos que actua tot actuant-se.

Ressenya de la Jornada a la revista Karpa, per Assumpta Rosés, crítica d'art

Post-presentació del llibre "El cuerpo es el sueño de la razón"

Del llibre El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida, de Pere Salabert, se n'han fet presentacions a Toronto (Canadà), Barcelona i Tarragona. Posem a la vostra disposició diverses fotografies d'aquests actes.

Dissabte 26 de setembre 2009 al Glendon College,
York University, a Toronto (Canadà). Dept. of Hispanic Studies

(fotos de Robert Berlin)

Marcel·lí Antúnez i Pere Salabert

Pere Salabert


Pere Salabert i Marcel·lí Antúnez


Dijous, 15 d'octubre de 2009 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

Pilar Parcerisas, Marcel·lí Antúnez, Laia Manonelles, Pere Salabert i Enza Appiani

Laia Manonelles, Pere Salabert i Enza Appiani

Marcel·lí Antúnez, Laia Manonelles, Pere Salabert i Enza Appiani

Reseña «El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida», por Assumpta Rosés

Pere Salabert, El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida. Marcel·lí Antúnez Roca: cara y contracara, Cendeac (Centro de documentación y estudios avanzados de arte contemporáneo), Murcia, 2009.

«No està entre les obligacions de l'artista entrar en el pla d'un clar raciocini, menys encara, pretendre la veritat... l'artista és qui, contra l'opinió general d'una direcció necessària per la vida, va en una altra direcció amb un objectiu diferent... El salt de l'estètica és passar de tenir per objectiu principal la bellesa a tractar allò revulsiu... amb el somni de la memòria, s'obren els soterranis de la realitat.»

Afirmacions com aquestes ens posen en la drecera per conèixer el pensament de Pere Salabert, un altre tarragoní una mica oblidat, tot i que a final dels setanta va impulsar aquí importants actuacions culturals. Professor, savi d'ampli espectre, home sorprenent per les seves idees sobre art i cultura, que canta clares les opinions, sense contemporitzar. En els seus llibres acostuma a eludir els territoris acadèmics o més «nobles» de les Belles Arts i sondeja els temes situats en els marges o en les cruïlles més confuses. S'ha ocupat de conceptes com ara: light, kitsch, pintura anèmica, abjecció, amor i imaginació, semiòtica de l'excrement, suculència carnal, fronteres de la cultura, desordre planificat, excentricitat o llenguatges parasitaris.

Atret per la interpretació psicoanalítica, clava l'atenció en la ment creadora, entre la consciència i la intuïció, el somni i la vetlla. Sobre l'art contemporani, manifesta la dificultat de jutjar-lo des del present, per això proposa fer-ne interpretacions obertes. Segons ens diu, s'acosta als temes de puntetes, amb poques descripcions, poca documentació i pocs judicis amb pretensions d'objectivitat. Actua amb reflexió, mirada de reüll i transversal, des de la intersecció de l'estètica filosòfica.

El seu darrer llibre és un assaig que pren per camp d'operacions principal la producció de Marcel·lí Antúnez. Un llibre dens de 700 pàgines, generosament il·lustrat amb imatges a color, la majoria d'obres i accions de Marcel·lí, excepte en alguns apartats en què parla de referents culturals i de representacions històriques dels conceptes que tracta: la serp, la vida, l'ànima, la libido, la mitologia, la regulació vers l’espontaneïtat, la naturalesa, les màquines, el cos, els somnis i la mort. Incideix, com ja ha fet en altres llibres, en allò tràgic, sinistre o putrefacte com a categoria estètica contemporània. No m'oblidaré de dir que també tracta d'art, d'obres i accions; d'arts visuals, escèniques, teatre i literatura. I fa reflexions filosòfiques o d'estètica, que per alguna cosa són la seva especialitat acadèmica.

Un llibre gruixut de tal temàtica pot fer certa aprensió, té tots els números de ser un feixuc estudi teòric, molt intel·lectual, dur de llegir. Cal dir que no en va Pere Salabert ha escrit i llegit molts llibres. Domina el llenguatge i aconsegueix ser clar i àgil. Explica coses complexes de manera simple i adopta recursos que els seus alumnes coneixen bé: sorpresa, provocacions, sentències que a primera lectura poden semblar disbarats i que després posa a lloc amb arguments i matisos. De totes maneres no deixa de ser un assaig llarg, complex, que demana tenir molts conceptes actius al pensament per lligar-los i seguir les reflexions.

Facilita la lectura el fet que ha dividit el text en capítols i apartats breus, com uns versicles, cadascun amb el seu títol, a la manera dels grans llibres clàssics. Això permet llegir-lo a fragments, si un vol. Crec que no passa res si se salta d'una part a l'altra, si es va endavant i enrere. Finalment es lliguen caps i s'elabora una visió global. No és un llibre que calgui tenir sencer a la memòria. Ni cal que totes les parts ens interessin per igual.

L'atenció per l'artista singular que és Marcel·lí Antúnez és fàcil d'explicar. Tant ell com Pere Salabert provenen de o estan implicats en el teatre. Antúnez és un autor pluridisciplinar que conjuga teatre, plàstica, cinema, dibuix i l'acció del propi cos, per expressar la vida, la memòria i l'inconscient. Sempre al límit de les «conveniències». En la nostra societat petita, petit burgesa, provinciana, moralista, no és fàcil que es reconegui un treball semblant. L'entramat de la cultura mira de reüll un artista descarat, carnisser, carnal, com també l'obra exposada amb el realisme de l'acció directa i la màgia dels mitjans audiovisuals i cibernètics.

No hi ha paisatges exteriors als ulls ni aliens als sentits. Aquesta premissa uneix dos creadors, l'escriptor i l'artista, exploradors amb objectius afins que Salabert resumeix: «Entre somniar la vida i viure els somnis, hi ha una tercera via: compartir el somni. Aquesta és la tasca de l'artista.»

Por Assumpta Rosés, "El darrer llibre de Pere Salabert", en Artiga. Revista d'art i pensament contemporani, 8, Tarragona, 2009.

* * *


Ver también la reseña de Pilar Parcerisas en el Suplement de Cultura del Diari Avui, publicado
el 22 de octubre de 2009.

Presentació del llibre: El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida

Dia 15 d'Octubre 2009, a les 18:30 hores

CCCB, Montalegre, 5 — Aula 1.

Enza Appiani
Presidenta d'Invenció Psicoanalítica, Associació-Escola de Psicoanàlisi.

Marcel.lí Antúnez Roca
Artista

Yaiza Hernández
Directora adjunta del CENDEAC (Centro de Documentación y Estudios Avanzados de Arte Contemporáneo).

Pilar Parcerisas
Presidenta de l'ACCA (Associació Catalana de Crítics d'Art).

Pere Salabert
Catedràtic d'Estètica y Teoría de les Arts, Universitat de Barcelona.

Modera: Laia Manonelles
Professora associada, Universitat de Barcelona.


Dia 15 d'Octubre 2009, a les 18:30 hores

CCCB, Montalegre, 5 — Aula 1.

Pere Salabert: El cuerpo es el sueño de la razón y la inspiración una serpiente enfurecida

cliqueu sobre la imatge per engrandir-la

El cuerpo es el sueño de la razón está integrado por tres apuestas diferentes y no obstante encadenadas. Una, en tanto que la reflexión avanza y el contenido del libro se desliza para afirmarse en la intersección de la estética filosófica con una crítica de arte que analiza sin juzgar. Otra, cuando ante una pluralidad de artistas con obra avalada por la tradición y el gusto, se impone uno solo, Marcel.lí Antúnez, con una obstinación productora que resuelve lo diverso en universo: contaminación múltiple o fusión, hibridación o «citacionismo», transversalidad. La tercera, cuando de las principales vías que concurren en la estética ―fenomenología, semiótica, psicoanálisis― prevalece esta última por su atención a la mente creadora en un entredós de ardua definición: anclaje entre el adentro y el afuera, frontera del sueño con la vigilia.

Entre el ut pictura de Horacio y la «correspondencia» de Souriau, salvado el platonismo de Winckelmann o la especulación formal de Lessing, el idealismo de Hegel o de Schopenhauer, no nos incumbe tanto la aptitud del arte a ingresar en un sistema, como el último tramo de su ruta histórica: un «más allá» donde la tradicional diversidad de géneros acaba por confundirse. Teatro y para-teatro con accionismo, body art y el cuerpo dilatado, computacional o hiper-protésico, escultura de cachos carnales, cine-animación y arte comportamental (behaviour art) o antropológico ―palpación y besuqueo, danza orgiástica con manducación totémica en torno a un macho paridor―; y la cibernética, la acción-interacción, conciertos o danzas de robots, performances-conferencia, el dripping o una lógica de tachaduras por inmersión, rociado o chapoteo. Incrementado, todo esto, por las interficies mecatrónicas: exoesqueleto o dreskeleton, autómatas o títeres robotizados, dispositivos para el hurto con defraudación de imagen personal… Sistematurgia, en fin, o dramaturgia de sistemas. Lejos del tópico escenario tecnificado, la multiplicidad tecno-morfológica se fusiona aquí en una escena tan exclusiva que lleva a una parte de la crítica a refugiarse en el silencio o a narrar los hechos: examinar y describir, documentar y clasificar, conservar para la Historia. Temerosa ante lo falso, evita hipótesis, sortea especulaciones. «La verdad y nada más que la verdad», parece decirse. No concibe que la verdad sea un objetivo por alcanzar, que se construya mediante incertidumbres, y que lejos de ser el lenguaje para ella un simple medio, sea su principal substancia.

De ahí que la escritura en El cuerpo es el sueño de la razón aprenda de la Pantera Rosa su manera de aproximarse a lo que se ha dado antes ella misma por objeto. De puntillas pero segura, describe poco, apenas documenta, no emite juicios con pretensiones de objetividad. ― ¿Con qué criterio enjuiciaría el arte del presente? Acecha a distancia su objetivo o mira hacia otro lado como desatendiendo a la presa, para invertir a continuación en la palabra afectos y vislumbres, expectativas y turbaciones, de donde brotará una interpretación abierta. Está dicho: ni pintura, ni escultura, ni cine ni teatro, y menos aún arquitectura, Antúnez cruza los géneros con su trabajo, los sobrevuela transversal a todos ellos, para invertir su experiencia en derivaciones singulares con el plus de la tecnología. ¿Propósito final de este libro? Tiene doble cara. Por una parte la complejidad de su objeto y lo que se refleja en él de los procesos mentales de su autor; por otra, aquietar un deseo crítico que se satisface de medir la propia corpulencia con un registro creador tan escurridizo que aún hoy parece reacio a argumentos reductores.

Laia MANONELLES

Es profesora en la Universitat de Barcelona y la Universitat Pompeu Fabra. Doctora en la especialidad de estética y teoría del arte con la tesis "El arte de acción como terapia y subversión" por el departamento de Historia del Arte de la Universidad de Barcelona. Especialista en arte contemporáneo chino, sobre el que ha realizado varias publicaciones, como el libro "Arte contemporáneo en China: conversaciones con artistas". Ha participado en seminarios, cursos, y otros proyectos sobre el tema, como la realización de una serie de vídeos documentales con entrevistas a artistas de acción.

Presentación de "El cielo bajo los pies", de Elsa Plaza

Miércoles, 11 de febrero a las 19:00 horas en la Biblioteca Jaume Fuster, Plaza Lesseps. Barcelona

El cielo bajo los pies, EDHASA- Marlow, Barcelona, enero 2009, 501 pág.

Sobre el mapa de la Barcelona de principios del siglo XX, una ciudad en plena ebullición, con el avance imparable de los movimientos obreros, el nacimiento de un nuevo periodismo, las desigualdades sociales que comportan la explotación sistemática de menores de edad, y todos sus claroscuros, Elsa Plaza ha volcado en esta novela, el resultado de una escrupulosa investigación en la que la historia social y la criminología van de la mano, convirtiéndola en una trama que mantiene en tensión al lector desde la primera página.