Accionisme. Els signes del malestar
La inquietud a la base de l'art d'acció com a teràpia i sedació
LLOC
Arts Santa Mònica - Auditori
Dissabte dia 20 d'Octubre 2012
Matí, d'11:00 a 14:00, tarda de 16:00 a 20:00
Matí, d'11:00 a 14:00, tarda de 16:00 a 20:00
cliqueu sobre les imatges per engrandir-les
GREGA, Grup de recerca en Estètica General i Antropològica, integrat per professors de la Universitat de Barcelona i l'Institut del Teatre, dedica aquesta jornada a l'exposició d'un cert nombre de punts de vista relacionats amb l'ACCIONISME, o art d'acció, i la seva vinculació amb el malestar, individual o col·lectiu. No és endebades que això inclou diversos artistes l'actitud dels quals ens durà, per la seva heterogeneïtat, a reflexionar sobre la utilitat, i, conseqüentment, el valor de l'art —el de l'acció en particular: body-art, performance, teatralitat—, enfront de l'equilibri personal d'aquells que s'hi consagren perquè el cultiven o en gaudeixen.
No importa que encara avui la Conferència Episcopal no cregui necessària cap explicació quan reuneix en un tot indivisible les tres institucions-concepte que són la Societat, el Matrimoni (hetero) i la Democràcia. L'església pensa que essent permanent com és, la Veritat es justifica per una evidència que neix en la llum de la Bellesa eterna. És clar que es tracta d'una petició de principi o d'argumentació a l'estil Pot pourri (olla barrejada). Ara que la Veritat ha caigut feta miques mentre la dictadura de la Bellesa clàssica s'acabava; ara que s'ha esgotat aquell refinament del gust estètic que havia imposat un recolliment lligat a l'admirada beatitud enfront de l'«ideal» notificat per la bella forma; ara, l'ACCIONISME és en el terreny de l'expressió una modalitat artística d'aiguabarreig, atès que aplega en una mateixa via algunes de les experiències més extenuades per l'avantguarda i un teatre la lenta descomposició del qual ens ha posat en disposició de valorar els antics ritualismes recreats per la lliure improvisació. Iniciat durant els anys 60' amb el body-art i altres recursos d'acció contraris a aquella conceptuació de l'art com una activitat espiritual productora d'obres que són objecte d'una contemplació «desinteressada», i alhora negociables pel seu valor de canvi, l'ACCIONISME travessa i trenca aquesta tradició i juga amb l'efectivitat i la crua immediatesa del cos humà, segons un obrar tan manipulador com exhibicionista —narcissisme trist, potser angoixat, però cínic en la seva arrel— que s'aplica a ell mateix: cossos forçats, carnalment operats, sexualment treballats, ferits, ensangonats, baldats.
Què s'expressa en tot això? Quina necessitat hi ha en el seu origen? La urgència d'imposar-se amb el seu verisme tot contrariant una societat que pensava assegurar la pròpia continuïtat amb una ideologia repressora exercida sobre la carn, la lliure sexualitat, tot i ser el sexe una de les necessitats més peremptòries per a la vida. Si un propòsit de l'ACCIONISME apunta a la lliure expressió dels cossos que lluny de representar(se) es manifesten ben presents —manipulables, oberts al plaer i al dolor, que s'imposen amb el gaudi d'una sexualitat compartida, sigui homo o hetero, però sense lligams—, això és perquè la tradició occidental s'ha construït sobre la negació de la vida mitjançant la repressió de la lliure sexualitat. Ni presència ni representació, o les dues alhora. En la inacabable varietat de les seves manifestacions, sigui a Europa, Amèrica o Àsia, des del Butô japonès dels anys 60´al Pornoterrorisme d'aquí i ara mateix, l'ACCIONISME també ens ensenya com n'és de benèfic l'art en general —i el d'acció en particular— a causa de la força que l'artista rep d'aquesta immediació: el cos que actua tot actuant-se.
No importa que encara avui la Conferència Episcopal no cregui necessària cap explicació quan reuneix en un tot indivisible les tres institucions-concepte que són la Societat, el Matrimoni (hetero) i la Democràcia. L'església pensa que essent permanent com és, la Veritat es justifica per una evidència que neix en la llum de la Bellesa eterna. És clar que es tracta d'una petició de principi o d'argumentació a l'estil Pot pourri (olla barrejada). Ara que la Veritat ha caigut feta miques mentre la dictadura de la Bellesa clàssica s'acabava; ara que s'ha esgotat aquell refinament del gust estètic que havia imposat un recolliment lligat a l'admirada beatitud enfront de l'«ideal» notificat per la bella forma; ara, l'ACCIONISME és en el terreny de l'expressió una modalitat artística d'aiguabarreig, atès que aplega en una mateixa via algunes de les experiències més extenuades per l'avantguarda i un teatre la lenta descomposició del qual ens ha posat en disposició de valorar els antics ritualismes recreats per la lliure improvisació. Iniciat durant els anys 60' amb el body-art i altres recursos d'acció contraris a aquella conceptuació de l'art com una activitat espiritual productora d'obres que són objecte d'una contemplació «desinteressada», i alhora negociables pel seu valor de canvi, l'ACCIONISME travessa i trenca aquesta tradició i juga amb l'efectivitat i la crua immediatesa del cos humà, segons un obrar tan manipulador com exhibicionista —narcissisme trist, potser angoixat, però cínic en la seva arrel— que s'aplica a ell mateix: cossos forçats, carnalment operats, sexualment treballats, ferits, ensangonats, baldats.
Què s'expressa en tot això? Quina necessitat hi ha en el seu origen? La urgència d'imposar-se amb el seu verisme tot contrariant una societat que pensava assegurar la pròpia continuïtat amb una ideologia repressora exercida sobre la carn, la lliure sexualitat, tot i ser el sexe una de les necessitats més peremptòries per a la vida. Si un propòsit de l'ACCIONISME apunta a la lliure expressió dels cossos que lluny de representar(se) es manifesten ben presents —manipulables, oberts al plaer i al dolor, que s'imposen amb el gaudi d'una sexualitat compartida, sigui homo o hetero, però sense lligams—, això és perquè la tradició occidental s'ha construït sobre la negació de la vida mitjançant la repressió de la lliure sexualitat. Ni presència ni representació, o les dues alhora. En la inacabable varietat de les seves manifestacions, sigui a Europa, Amèrica o Àsia, des del Butô japonès dels anys 60´al Pornoterrorisme d'aquí i ara mateix, l'ACCIONISME també ens ensenya com n'és de benèfic l'art en general —i el d'acció en particular— a causa de la força que l'artista rep d'aquesta immediació: el cos que actua tot actuant-se.
