Pere Salabert: Seminario internacional en Colombia

Seminari de Teoria de l'Art

Presentació de "El pensamiento visible", de Pere Salabert

Nuevo libro de Pere Salabert: "El pensamiento visible. Ensayo sobre el estilo y la expresión"

En la web de Akal (aquí)

Breve extracto (aquí)

Pere Salabert: Seminario en Medellín sobre psicopatías en la creación artística

Pere Salabert: conferencias y actividades en Colombia - noviembre 2016

Cicle de conferències: Art i trastorns mentals

cliqueu sobre la imatge per ampliar-la

PROGRAMA:

Sessió 1. D'Opicino de Canistris a Pontormo i Bronzino (s. XIV-XVI)

Sessió 2. De Franz-Xaver Messerchmidt a Félicien Rops (s. XVIII-XIX) 

Sessió 3. D'August Strindberg i Edvard Munch a Vincent Van Gogh (s. XIX-XX) 

Sessió 4. D'André Masson a He Yunchang i Zhang Huan (s. XX)

Jornada: "Accionisme para-teatral, d'Occient a Orient"

Accionismo para-teatral, de Occiente a Oriente

GREGA (Universitat de Barcelona -- Institut del Teatre)

Lloc: Institut del Teatre - Auditori
Dissabte dia 25 d'octubre

Post-Jornada: "El desafiament dels cossos"

La Jornada de treball El desafiament dels cossos es va celebrar el dia 15 de març de 2014. A continuació disposeu d'algunes fotografies de les diverses intervencions.

Pere Salabert i Tania Alba

Pilar Parcerisas

Barbara Verzini

Mercè Saumell i Tania Alba

Enric Ciurans, Tania Alba i el públic

Enric Ciurans

Pere Salabert i Dominique Chateau

Marcel·lí Antúnez i Jolanta Rekawek

Jornada: "El desafiament dels cossos"

 Accionisme, performance, para-teatre     

(El desafío de los cuerpos - The challenge of the bodies - Le défi des corps - La sfida dei corpi)

GREGA (Universitat de Barcelona -- Institut del Teatre) en col·laboració amb Arts Santa Mònica

Arts Santa Mònica - Sala d'Actes
Divendres dia 14 de març: performance Epizoo, de Marcel·lí Antúnez
Dissabte dia 15 de març: Jornada - col·loqui

cliqueu sobre les imatges per engrandir-les

     Les arts visuals contemporànies segueixen dos camins que sense ser exclusius hem de considerar-los principals. Un atorga al cos humà —el propi artista, de preferència— un espai de privilegi que s'estén a tot el que l'integra o se li relaciona materialment (carn, sang, llàgrimes, suor, orina, excrements...). En canvi l'altre atén als procediments que guien l'execució d'una obra alhora que s'interessa pels mitjans, de variada tècnica, que auguren noves dreceres per a la creació. Mentre el primer camí, més tradicional, cultiva la distància que implica la REPRESENTACIÓ de les entitats que poblen el món (p. ex., el bou tallat en canal de Rembrandt), la segona cultiva amb els seus actes una PRESÈNCIA més directa, sense gaire recursos mitjancers, a fi d'exaltar una immediatesa que és contradictòria amb la primera (p. ex., l'exposició pública d'un bou real tallat en canal mentre la carn es descomposa). És clar que en l'entremig d'aquests dos camins encara n'hi ha un tercer. I suposa un joc tan atractiu com dificultós, perquè valora la difícil reunió d'allò que hi ha de quantitatiu en l'acció o en la presència física per als sentits (performance, Life art...: accionisme), i un interès per les qualitats de la mediació mitjançant la imatge representativa. Em refereixo a la pesantor del cos humà present i actiu, a la matèria carnal tangible, unida a tots el recursos tecnològics a mà: pròtesis electromecàniques, dispositius computacionals, interfícies, mòdems, robòtica...
     És el joc preferent en l'activitat de Marcel·lí Antúnez, un joc que amb el nom de SISTEMATURGIA busca una profunditat dramàtica per als recursos i dispositius tècnics més variats mitjançant arranjaments que tot reunint l'eficàcia amb l'insòlit de la seva condició exposen un innegable valor creatiu. Aquí ja no es tracta de preferir un o altre camí. En les múltiples variacions del seu treball, Marcel·lí Antúnez és un cas exemplar del que anomeno el «desafiament dels cossos» —és a dir, la presència personal com a element actiu i recurs per a la subversió—, i ho fa amb un cos en dansa aquí i allà alhora, vull dir present i representat, perceptible en allò que SEMBLA SER i allò altre que ÉS efectivament només perquè ens ho sembla.
     Es tracta d'una de les moltes possibilitats d'un desafiament que amb les seves particularitats més remarcables comparteix amb altres creadors de pes. Però, per què atribuir un desafiament al cos, als cossos en general? Perquè, natural i tot, un cos humà com a objecte principal d'interès, considerat en el seu estat fonamental bàsic, és la còrpora nua, l'embalum matèric, el fardell carnal; és, en definitiva, allò que hi ha de més insòlit i fins i tot misteriós.
     Mireu-vos-ho en la perspectiva de la història de l'art, de les variades imatges del cos humà que tothora s'amaga amb allò mateix que pretén donar-lo a conèixer: la seva representació. Contràriament, en el cos sumari de l'accionisme, en l'ambigüitat de la performance, en la immediatesa física de la carn en l'art viu (Life art), el cos alliberat de representacions és encara avui el que hi ha de més subversiu en la nostra tradició cultural repressiva. Per què? Perquè en revelar-se com a centre privilegiat de l'art (no ja el cos de l'artista com una propietat, sinó l'artista-cos, aquesta identitat) manifesta fins a quin punt és la moral vigent una escenografia grotesca arnada, incapaç de mantenir-se dreta.
     Aleshores és clar que aquest misteri atribuït al cos bandeja l'ànima cristiana d'arrel platònica i s'explica tot sol quan ens adonem que tant l'Estat com l'Església s'atribueixen un dret —que creuen obligació— de legislar sobre les seves funcions i disfuncions, convertint-lo de fet en objecte d'ordenació político-religiosa. I aquí la pregunta seria si això encara caldrà justificar-ho al·ludint a la condició i pràctica en l'homosexualitat, tothora discutida, o bé a l'actual proposta de prohibició legal de l'avortament com un dels casos més punyents del rebuig, alhora que de la por, a la llibertat dels cossos. Per què aquesta beateria de l'actual política lligada a l'Església s'entesta a defensar la Vida —així, amb una gran majúscula—, a costa de posar límits de falsa moral a la llibertat de la nostra vida quotidiana?
     Enfront de totes les limitacions imposades als cossos per part d'una cultura repressora, Marcel·lí Antúnez ens proposa, a la seva manera —la presència física trenada amb la representació gràfica—, la significativa figura d'un cos tecnificat en expansió, un cos desafiador a causa de la seva inquietant capacitat d'EXTRALIMITAR-SE en diversos camps alhora.

PROGRAMA

MATÍ

10:00 - 10:15
Tania Alba. El desafiament: una introducció

10:15 - 11:00
Pere Salabert. La psyché de l'artista i el desafiament dels cossos

11:00 - 11:45
Pilar Parcerisas. La màquina de carn

11:45 - 12:30
Barbara Verzini. Antonin Artaud y Marcel·lí Antúnez: la performance como acción total

12:30 - 13:15
Mercè Saumell. Entorns digitals, cossos posthumans i el nou il·lusionisme en l'escena contemporània

TARDA

16:15 - 17:00
Enric Ciurans. Primitius o pioners? Mirada a l'art digital de les dues darreres dècades

17:00 - 17:45
Dominique Chateau. L'homme prothétique en son dispositif multimédia

17:45 - 18:30
Jolanta Rękawek. Conclusió: El no(u) lloc de l'art

18:30 - 19:00
Tania Alba. Paraules finals